Déu vol sempre alguna cosa de nosaltres. Ell ens ha creat i s’ha fet carn per trobar-nos i donar-nos la seva vida. Ens ha creat per a comunicar-nos el seu amor i per això té una voluntat concreta per a cadascun de nosaltres.
Per a descobrir la crida de Déu, el primer que has de fer és conèixer-lo. A través de la participació en l’Eucaristia (a la parròquia, moviment o associació, col·legi…) aniràs descobrint Jesucrist. La pregària, veritable diàleg amb Déu, et farà anar aprenent a escoltar-lo. Finalment, serà important l’ajuda d’un acompanyant, és a dir, un sacerdot, una religiosa o un seglar que tingui més experiència en el camí del seguiment de Jesucrist.
És cert que hi ha tantes vocacions com cridats per Déu, i cadascuna d’elles és diferent, però hi ha alguns trets comuns. Primer, si se t’ha passat pel cap i tens alguna inquietud, potser Déu t’estigui cridant. A més, el cor se sent atret per aquesta idea de lliurament total a tots els homes. També Déu pot posar en tu un gran desig d’alguna cosa gran i que sigui amor, de manera que no t’omple res del que ara fas.
Des dels inicis dels temps, Déu ha cridat els homes. Pots veure-ho en la vida d’Abraham o de Moisès, David o els profetes. Jesús va cridar els seus deixebles i després ha seguit cridant a cada un dels homes; a molts d’ells, al sacerdoci.
Déu, amb la crida, ens dóna forces per a respondre. És el seu amor el que va conquerint la nostra vida i d’aquí traurem els ànims i el sentit per a dir sí cada dia.
Quan hom cerca honradament de complir la voluntat de Déu, mai no s’equivoca, ja que Déu vol parlar-nos i sap com fer-ho. Déu té moltes formes de parlar-nos, però nosaltres només podem respondre sí al que tenim davant. Si sents la crida, no l’apaguis. El Seminari t’ajudarà a cercar la veritat de la vocació a la qual el Senyor et crida.
Quan Déu crida, sempre persevera en la seva crida. És experiència de molts de nosaltres que per molt que ens resistíssim als seus signes, Jesucrist no deixa de cercar-nos i de trucar a la nostra porta. El millor és respondre vencent les pors i verificar-ho amb un acompanyant.
Respondre la crida ens fa viure un vida en plenitud. Déu és el més gran i es vessa en nosaltres en la mesura que ens donem. Déu crida a qualsevol edat i omple la vida d’una alegria que no es fa esperar. Si la vocació és el més gran, com deixar passar el temps sense respondre?
Per descomptat, és la relació amb l’Església i amb els capellans el mitjà que habitualment utilitza el Senyor per desvetllar en nosaltres els signes de la vocació. És aquesta vida de Crist la que ens fa plenament feliços, encara que molts dels que són a l’Església no són pas tots cridats al sacerdoci.
És possible que se’m presenti aquesta temptació o que me la presentin des de la meva família o amics si no coneixen el Senyor. Però l’Església només vol ajudar-te a trobar la veritat de la teva vida. Has de verificar en el cor que la crida que escoltes no és simplement a estar amb els teus amics o amb els capellans propers, sinó que t’obre a l’Església universal. Entrar al Seminari farà que vegis la vocació com una cosa molt més gran.
Si coneixen Jesucrist i viuen la vida de l’Església, se n’alegraran molt, encara que al principi pugui entristir-los la separació pel nou camí. Si no el coneixen, pot passar que tinguin un primer moment de rebuig fort. Però l’alegria que experimentes per la vocació serà la millor prova de la veritat del que vius. I tots els que t’estimen estaran contents amb tu.
És normal que t’agradin les noies, ja que tots els sacerdots som veritablement homes. Els sacerdots som cridats per Jesús al celibat, igual que ell va ser cèlibe, perquè el nostre cos pugui lliurar-se totalment al servei de l’Església, la seva Esposa, i a tots els homes. És una cosa que s’aprèn a viure i es comprèn més a mesura que es va vivint. Jesucrist no vol per a nosaltres res que no ens doni abans.
El que la vida sacerdotal ens regala és molt més gran que les renúncies que s’han de fer. Com diu Benet XVI: «Déu no treu res i ho dóna tot». Tota elecció implica renúncies i només així es va construint una vida de veritables relacions. Si un no vol renunciar tampoc no podrà triar veritablement res: ni una dona ni un home a qui estimar totalment, ni una família, ni amistats profundes…
Com a resposta a aquesta pregunta només podem parlar del que vivim cada dia.
Sant Joan Pau II, en la seva darrera visita a Espanya l’any 2003, va donar el seu testimoni als joves reunits a Cuatro Vientos:
«Si sents la crida de Déu que et diu: “Segueix-me”(Mc 2,14; Lc 5,27), no l’apaguis. Sigues generós, respon com Maria oferint a Déu el sí joiós de la teva persona i de la teva vida. Us dono el meu testimoni: jo vaig ser ordenat sacerdot quan tenia 26 anys. Des de llavors n’han passat 56. Llavors, quants anys té el Papa? Gairebé 83 anys! Un jove de 83 anys! En tornar la mirada enrere i recordar aquests anys de la meva vida, us puc assegurar que val la pena dedicar-se a la causa de Crist i, per amor a Ell, consagrar-se al servei de l’home. Val la pena donar la vida per l’Evangeli i pels germans!»
Si sents que Déu et pot estar cridant o no vols tancar-te a la possibilitat d’una vida molt més plena, primer resa: sigues piadós, acudeix als sagraments, la Missa, la confessió… A més, parla amb un mossèn i sigues sincer amb ell perquè t’ajudi i et guiï. Finalment, demana a Déu la gràcia per a respondre lliurement «perquè et ve de gust» , a la seva crida.